El Pelícano común

Pelecanus onocrotalus

El pelicà comú, és un au tan voluminosa que es troba al límit de les possibilitats de volar, medint quasi 180 cm d'altura i pesant uns 11 kg. El seu plumatge és de color blanc en la major part del cos, i únicament apareix el color negre al voltant de les seves ales (no hi ha distinció de mascles i femelles). Les potes són petites en proporció a la grandària del seu cos però poseeixen unes enormes membranes interdigitals dotades d'una gran superfície de propulsió durant els seus desplaçaments pel medi aquàtic, a més de constituir un element fonamental quan l'au descendeix desde l'aire fins a la superfície de l'aigua, així ajuden al pelicà a reduir la velocitat alhora de descendir sobre l'aigua. El bec de color groc amb una gran longitud acaba amb una ungla ganxuda que l'ajuda a subjectar les preses. A la part inferior del bec presenta una membrana desplomada i molt elàstica on el pelicà l'utilitza com a red de pesca, mantenint així la boca oberta permetent als peixos (aliment bàsic dels pelicans) penetrar dins el sac membranós juntament amb l'aigua. Es capaç de submergir-se en sorprenents picats per artapar els peixos a una certa profunditat, però la tècnica més sorprenent es quan es desarrolla en grup, ja que per això és precisa una perfecta coordinació de tots els membres. Reunits en semicercle, els pelicans introdueixen la part inferior del bec a l'aigua i van creant una barrera al voltant dels cardúmens de peixos fins a rodejar-los completament. Finalment cada pelicà es satisfà amb l'aliment que cadascun d'ells captura. El sac bucal té una altra utilitat, com ara la de radiador tèrmic quan les temperatures de les llacunes són molt elevades. Els pelicans comuns poden pondre entre 1 i 3 ous en intèrvals d'un o dos díes. Els pollets vénen al món en el niu construït pels pares que consisteix exclusivament en una somera depressió del terreny sense cap material forrat. En el niu i passen uns 65 i 70 díes alimentats pel líquid regurgitat dels seus pares al sac membranós. Amb uns dos mesos i mitja d'edat el plomatge dels pollets adquireix el desenvolupament complet i els pollets s'independitzen, malgrat que no seran suficientment madurs fins al tercer o quart any de vida. El pelicà comú viu en llacunes de les zones del sud d'Europa, Àfrica i Àsia.

Aquí en teniu un vídeo

El Elefante Africano

Loxodonta africana

L'Elefant africà és l'animal terrestre més gran del món amb una longitud de 7,5 m i un pes de fins a 7 tones. S'en distingeixen dos espècies avui en dia, l'elefant asiàtic i l'africà pròpiament dit. En comparació a l'asiàtic, l'africà té les orelles més grans, la trompa és lleugerament més flexible, poseeix el llom amb una forma més còncava, pesa molt més que l'asiàtic i mascles i femelles poseeixen ullals. Els elefants poden viure fins a uns 70 anys, més que cap altre mamífer terrestre excepte els humans. Són molt sociables, intel·ligents i aprenen ràpid. L'arribada de noves cries a la família dels elefants conté una gran importància per al grup. No només perque la presència dels petits és senyal de que el grup està sa i sobreviurà, sino que també alterna les relacions entre els diferents membres de la família que l'hauran d'atendre. Al nèixer, una cría pesa entre 77 i 113 quilos, quantitat insignificant si es compara amb la dels seus progenitors. Desde la seva arribada al món, tota la seva vida depèn de la seva mare, mentres que amb el pare no es desenvoluparà cap vincle patern-filial. Ella serà la que li proporcionarà l'aliment en forma de llet durant una llarga temporada i la que li ensenyarà tot el ha de saber un elefant. Els sons que emeten els elefants africans, són capaços d'atravessar llargues distàncies. Aquest tipus de comunicació és, per exemple, el responsable de que en algunes situacions de cert perill arribin a agrupar-se tots els membres familiars i es puguin trobar grups de fins a més de 200 exemplars. En hàbitats oberts i en especial durant l'estació de pluges, els grups poden congregar-se per a formar agrupacions temporals de cents d'individus. L'elefant africà és localitza a l'Àfrica subsahariana, en zones com deserts, boscs, valls fluvials i pantans, a més de sabanes on aquesta espècie sobreviu principalment en zones protegides. Actualment la caça furtiva ha provocat una ràpida disminució; a Kènya, la seva població es va reduïr a 167.000 exemplars al 1972 a 22.000 al 1989.

Aquí en teniu un vídeo

La Estrella de mar espinosa común

Marthasterias glacialis

L'estrella de mar espinosa comú, pertany a la família dels equinoderms on s'inclouen els eriçons de mar, les holoturies i les ofiures. El seu cos és petit en relació al tamany total de l'animal, que pot arribar als 70cm entre els extrems de dos tentàcles oposats, i es troba precisament al centre d'aquests tentàcles. L'envolten una gran quantitat d'espines que destaquen sobre la superfície corporal de l'animal, que tenen com a funció de defensa i dissuació. Més concretament en el llom té unes pinces que reben el nom de pedicelàries que tenen la funció de mantenir en perfectes condicions la neteja de la pell de l'animal ja que sinó seris colonitzada per algues. S'alimenta de bivalves, musclos i petxines. Per moure's l'estrella de mar utilitza un complex sistema hidràulicque rep el nom d'aparell ambulacral, format per una intrincada red de conductes interconectats que sobresurten en forma de petites ventoses per orificis de les plaques que formen el exoesquelet. Mitjançant les variacions de les pressions del líquid a l'interior del sistema ambulacral, l'estrella de mar és capaç de controlar el grup de peus ambulacrals que actuen en cada moment i, en conseqüència decidir la direcció en la que avança. En la regió ventral es sitúa la seva boca, un orifici en el qual, a l'interior shi troben cinc mandíbules interradials. Quan l'animal localitza una presa, es dirigeix cap a ella i es posa al damunt. Els seus pedicels ambulacrals es fixen a la superfície de les valves amb suficient potència com per provocar una separació entre elles, de manera que una vegada obertes pot evaginar el seu estòmac i introduir-ho a l'interior de la bivalva, on inicia la digestió. L'estrella de mar espinosa habita en l'oceà atlàntic nororiental i el Mediterrani, aquesta espècie viu en zones properes a la costaja que no es troba en profunditats superiors als 180 metres. La coloració de l'estrella de mar varia segons l'edat i, com a curiositat l'estrella de mar espinosa poseeix cinc braços dels quals pot regenerar, per tant, és normal trobar aquesta espècie amb més nombre de braços o menys.

Aquí en teniu un vídeo.

El Ajolote o Lagarto gusano de dos patas

Bipes biporus
L'ajolote, culebra amb mans petites o llangardaix talp, és un dels rèptils més extraordinaris del món. (no confondre amb l'ajolote, l'amfibi). Com tots els amfisbènids es passa el dia excavant. L'ajolote destaca per tenir un cap arrodonit, cos cilíndric i cua curta, però també té un parell de potes poderoses provistes d'urpes. Surt a la superfície en escasses oportunitats, i només després d'una intensa pluja. Pot medir entre 17 i 24 cm i s'alimenta de llangardaixos i altres animals petits, arrastrant-los sota terra. La seva reproducció és ovípara, es reprodueixen a partir dels 4 mesos, la femella pot pondre d'entre 1-4 ous al juliol, dels quals eclosionen a partir dels dos mesos. Aquest llangardaix talp, es localitza a la (baixa Califòrnia), Mèxic, on només hi existeixen dues espècies similars entre ells.

Aqui en teniu un vídeo

El Tritón común o punteado

Triturus vulgaris

El tritó comú és un amfibi de la família de les salamandres i tritons. És un tritó robust amb potes primes, cap allargat amb tres orificis longitudinals, pell llisa en l'aigua i seca i finament granulosa en la seva vida terrestre. El mascle es diferencia per el seu cap ratllat en clar-obscur, llom i costats de verd oliva, marronós i negre amb dibuixos de taques obscures i el seu ventre de color ataronjat. Sobretot el que destaca més, es la seva cresta dentada i ondulada. Fora de l'aigua obté un color molt més cridaner i intens. La femella, en canvi té un color groguenc amb taques obscures amb menys freqüència, sense cresta dorsal amb la caudal bastant augmentada. En general els tritons comuns poden medir entre 11 i 11'50 cm. Els tritons comuns en terra són difícils de veure per la seva petita talla i el seu color discret però sobretot per la seva nocturnitat exclusiva. Durant el día estan amagats sota forats, fisures i altres amagatalls. S'en van a l'aigua quan acaba el seu retirament hivernal, a temperatures de menys de 6ºC on es mantenen amagats entre la vegetació on quasi no es mouen ni mengen, però, només que augmenti la temperatura a uns 8ºC comencen la seva activitat. En ple període de reproducció els mascles es senten com peixos en l'aigua i es mouen ràpidament, on es poden quedar flotant per caçar i també per impressionar la femella. En aigües clares es poden observar fàcilment perquè poden adquirir una gran activitat demogràfica. De vegades lluiten molts mascles per una femella sense que sorgeixin rivalitats. El mascle guanyador es planta cara a cara davant la femella on aquest comença a moure la cua i excreta substàncies estimulants que la corrent porta fins a la femella. La femella comença a pondre els seus 150-300 ous on cuidadosament els col·loca sota la molsa amb l'ajuda del mascle. En un parell de setmanes eclosionen i arriben fins als 10 mm de llargada on mes endavant podran arribar als 40 mm i fer-se adults posteriorment. La dieta dels tritons es basa principalment en tot tipus d'insectes, aranyes, isòpodes i cucs. Els tritons comuns viuen en l'Europa central cap al nord al oest d'Asia, en les llanures i també en zones de muntanya, en els llacs i rius de corrent lenta i rocositat. Com a curiositat els tritons comuns aquàtics si s'els toca poden emetre un petit crit, en canvi en els individus terrestres, permaneixen inmòvils.
Aquí en teniu un vídeo

La Mantarraya

Manta birostris

La manta rajada és l'espècie de major longitud de totes les que formen el gran grup de les rajades.(no confondre amb la gran manta rajada). Els exemplars adults s'acosten als 7 metres d'envergadura, i el seu pes pot arribar als 3000 kg. Els mascles no poden arribar a aquestes grandàries, doncs son una mica més petits en longitud i pes. L'aplanat cos d'aquesta espècie poseeix una forma romboidal degut a la fusió de les seves amples i triangulars aletes pectorals amb el cos i el cap; degut al conjunt, li proporciona una àmplia superfície de flotació. El color del llom de la manta rajada varia entre el negre i el gris blavós, mentres que les parts inferiors són blanques amb taques grises. El cap es relativament petit i està compost de dos llamatius lòbuls cefàlics que es localitzen en els dos costats de la boca. En la part exterior de cada un d'ells es troben els ulls, molt separats entre sí. Els lòbuls cefàlics es dobleguen cap a l'interior formant uns conductes que canalitzen la corrent d'aigua cap a la boca. D'aquesta manera la manta rajada pot capturar el seu aliment, que consisteix bàsicament en petits microorganismes del plàncton. En la mandíbula superior de la boca presenta uns petits dents on no tenen utilitat alguna. Pel que fa a la reproducció els mascles es reuneixen per a copular una mateixa femella fèrtil, on ho fan nadant junt amb ella amb el cap molt aprop de la regió anal femenina. Quan la femella es troba disposada a fer la còpula, disminueix la seva velocitat, i un dels mascles mossega una de les seves aletes pectorals, al temps que coloca el seu cos sota el d'ella en posició invertida. Al cap de dos minuts el mascle es separa ràpidament de la femella i ella permet que algun dels altres mascles faci el mateix cicle. Es tracta d'una espècie ovovivípara, i el període de desenvolupament embrionari es prolonga durant uns 13 mesos; darrerament en neixen entre una i dos críes. Recent nascudes medeixen 1 metre i despleguen les seves aletes inmediatament on son capaces de ser independents per si mateixes. En ocasions, les mantes rajades, sabent que són tranquiles, son capaces de fer sorprenents salts fora l'aigua on poden arribar fins a 2 metres d'altura. Aquest comportament sembla ser relacionat amb la necessitat d'eliminar les restes de pell morta i els paràsits del cos.

Aquí en teniu un vídeo

El Tuátara Común

Sphenodon punctatus

Els tuàtares són els únics representants que sobreviuen d'un grup de rèptils que acompanyaven als dinosaures i van aparèixer i es van multiplicar fa 200 milions d'anys. Els demés es van extingir fa 60 milions. Es troben en dos grups d'illes petites a poca distància de la costa de Nova Zelanda i el seu aspecte es similar als llangardaixos. La disposició de les seves dents és única, una sola filera a la mandíbula inferior i dos fileres a la mandíbula superior. També son diferents perque no tenen obertures auditives externes. En concret, el tuàtara comú, es confon relativament amb algunes iguanes. Els adults s'alimenten després de que es faci fosc i atrapa aranyes, insectes i cucs que conformen la major part de la seva dieta. Poden medir fins a 50 0 60 cm. Creixen molt lentament i les femelles no s'aparellen fins a tenir almenys 20 anys. Els ous tarden un any en formar-se dins del cos de la mare, i després de que la femella els ha post al terra, tarden un any més en incubar-se. Però un anàlisis genètic ha demostrat que un grup de tuàtares de la illa del Nort formen una espècie diferent, coneguda en l'actualitat com sphenodon guentheri. El nom de tuàtara prové del maorí i significa "puntes a l'espatlla" an alusió a la cresta dorsal. Els tuàtares continuen creixent fins als 35 anys d'edat i poden viure més de 100 anys. El sexe vé determinat per la temperatura en el moment de la incubació. En l'estudi de l'anatomía, a la part superior del cap s'en destaca un tercer ull, però no existeix evidència de que sigui funcional.

Aquí en teniu un vídeo

El Pingüino Emperador

Aptenodytes forsteri

El pingüí emperador, el major dels pingüins, és un habitant exclusiu de les costes del continent antàrtic; la distribució de les seves poblacions forma unes quaranta colonies de cría. Es tracta d'un au gran, que pot pesar fins a 33 kg i arribar a una altura de més de 125cm. El seu cos gros i fusiforme, li proporciona un característic aspecte robust. El plumatge està format per una gran quantitat de plomes que formen una coberta impermeable i que li serveixen de protecció contra el fred antàrtic. Les plomes del seu llom son d'un color negre intens que permeten captar millor la radiació solar. Pel contrari la part inferior és de color blanc excepte el cap, que es de color negre i excepte els laterals que són de color groc. El bec es llarg, fi i lleugerament curvat cap avall on en els seus costats creix una franja groguenca. Les seves potes son un element essencial, gràcies a la seva amplitud i als seus tres dits rígids que presenten ungles que el permeten caminar sense relliscar. Les femelles son les que disputen als mascles, ja que el èxit reproductor dependrà de les característiques físiques d'ells. La femella pon un sol ou, que es recollit d'inmediat pel mascle i colocat sobre les àmplies potes. Per protegir-lo encara mes la pell de la part inferior del mascle forma uns plecs que cobreixen l'ou. La femella abandona al seu company i es dirigeix al mar a alimentar-se i no tornarà a la colonia dintre d'uns mesos. Els mascles, encargats de la incubació es reuneixen en grans aglomeracions el més apretats possible entre ells perque les temperatures poden descendir fins als -60 graus. En general la femella torna quan la cría ja ha nascut. Recentment, la cría està coberta per un plomatge gris i no ha menjat res desde el seu naixement, de manera que l'aliment regurgitat per la mare al seu retorn es el seu primer menjar.

Aquí teniu un trailer sobre la película: El viatge de l'emperador

La Carabela Portuguesa

Physalia physalis

La carabela portuguesa o coneguda també com botella blava, és un dels més sorprenents integrants de la família dels cnidaris. El més destacable de l'organisme és que no es tracta d'un únic animal sinó d'una colonia formada per individus de la mateixa espècie però de diverses formes. Pot arribar a mesurar fins a 15cm de longitud i presenta una forma lleugerament apuntada en cada extrem, així com una carena superior en la que sovint hi apareixen tints rosats o verds que contrasten amb el blau generalitzat de la superfície. La flotació queda assegurada mitjançant la segregació d'un compost gasós, molt semblant al aire atmosfèric que es produït pel propi individu. Un altre tipus de pòlips formen els tentàcles, es tracta dels individus anomenats dactilozoides i que capturen les preses que serveixen d'aliment a tota la família. Amb una longitud que poden arribar fins a decenes de centímetres (uns 30m) están recoberts d'una gran cantitat de cèl·lules urticants que reben el nom de nematòcists. Es tracta de diminutes càpsules reomplides de toxines on a l'interior es troba enrotllat un filament espinós que es clava en el cos de les víctimes. Les toxines alliberades al obrir-se la càpsula, penetren per la ferida produida pel filament y enverinen a la presa; la cantitat de nematòcists pot ser enorme. Una part dels individus que formen la colonia són reproductors, coneguts com gonozoides. Están formats per petits sacs on es desarrollen tant ovaris com testicles. Els productes sexuals son alliberats a l'aigua i la fecundació dels òvuls donarà com a resultat les petites bombolles blaves. Una sorprenent característica es que existeixen dos tipus de colonies, unes que presenten el flotador orientat a la dreta mentres que d'altres a l'esquerra. Podriem dir que la distribució de la carabel·la portuguesa es mundial.

Aquí en teniu un vídeo

El Mandril

Mandrillus sphinx

El mandril és un mamífer de la família dels primats, concretament dins els micos on ell és l'espècie més gran. Amb una longitud de fins a 81cm i un pes de 37kg. Un nas escarlata amb prominents ratlles blaves forçudes a cada costat són les característiques inconfundibles del mandril mascle(fotografia de l'esquerra). En canvi la femella queda més desapercebuda amb un color facial més suau que medeix un terç del tamany del mascle. Viuen en grups en el dens bosc tropical africà i passen la major part del día al terra buscant fruits i llavors així com també ous i animals petits. Quan es fa de nit s'interna en els arbres en busca de seguretat. Els grups es mouen en un àrea de fins a 50km quadrats on marquen el seu territori amb olor i el defensen contra rivals. Els mandrils viuen usualment en grups de 20 membres aprox. que es junten per formar grups de no mes de 250 individus. En ells existeix una estricte jerarquía dins del grup: cada un d'ells es format per un mascle dominant que s'aparella amb femelles fèrtils i procrea quasi totes les cries. Els mascles no reproductors es componen en rànquings menors. El mandril dóna llum a una cría cada 18 mesos mes o menys. Al principi la mare portarà el fill a la panxa però, quan augmenti de pes recorrerà el bosc a les seves espatlles. Habitualment els grups de mandrils es paren a buscar fullarasca, grunyint constantment, quan és l'hora de marxar el mascle dominant gruny i es continua caminant. Quan es sent amenaçat, el mandril obra àmpliament la seva boca per ensenyar els seus terribles dents que poden medir fins a 6'5cm. El mandril viu en les selves de l'oest d'Àfrica central on es caçat per obtenir carn i el seu hàbitat està en destrucció a causa de la tala i cada vegada s'en veuen menys.

Aquí en teniu un vídeo

El Cecílido Anillado

Siphonops annulatus

El cecílid anellat també conegut com cecílid sudamericà, és un amfibi de boscos del Nord de Sudamérica on viu sota fulles i sota terra i que és molt semblant a un cuc gran i gros. El cos del cecílid anellat és relativament curt, robust, blau fosc, cobert per franges blanques i nombrosos anells. La seva longitud és d'uns 20-40 cm. Al igual que altres cecílids, utilitza els seus tentàcles per captar la olor d'una presa propera, normalment cucs i altres invertebrats. Quan l'ataquen, segrega una substància repugnant. El cecílid anellat coloca els seus ous en terra, dels quals surten adults en miniatura, però la època en que es reprodueixen és totalment desconeguda.